Fa 30 anys el sistema sanitari dedicava un 16% del seu pressupost a
medicaments, i un 57% a personal. En l’actualitat dedica 28% a
medicaments i 43% a personal.
Vull esmentar també el Dr Eduard Diogene, que és el nou cap de Servei de Farmacologia clínica a l’HU Vall d’Hebron, i desitjar-li que en gaudeixi la feina tant com l’he gaudit jo. Finalment, agraeixo al Departament de Salut i a l’ICS el suport que ens donen.
A Catalunya hi ha moltes més històries clíniques en les que hi
consta una determinació de colesterol, que no històries clíniques on hi
consten el pes i la talla.
La medicina, una activitat dirigida a les persones, està deixant
de mirar i de parlar amb les persones. Relacionat amb això, és més ràpid
escriure una recepta
de simvastatina que explicar maneres d’adoptar hàbits de vida
saludables; és més fàcil repetir una recepta d’un hipnòtic que ja no pot
tenir cap eficàcia
després d’uns mesos o uns anys, que proposar i explicar un pla de
retirada. I no solament els hipnòtics. Molts altres tractaments que no
haurien de durar de
manera indefinida (doble antiagregació, bisfosfonats, medicaments
per a la demència, oncològics), no són aturats en el moment adequat.
En els darrers 25 anys a Espanya i a Catalunya el consum de
medicaments s’ha doblat, des de 5-6 receptes per habitant l’any 1990 a
gairebé 20 en el 2014.
Una conseqüència ha estat que la patologia produïda per
medicaments també ha crescut considerablement.
Tot això passa en un sistema públic de sanitat on la indústria
farmacèutica, biotecnològica i de productes sanitaris monopolitza en la
pràctica els continguts
de la formació continuada i de les guies de pràctica clínica,
sovint a través de societats científiques finançades pels laboratoris
farmacèutics. Un sistema de sanitat
que, de tots els de la UE, és el més permeable a la
pseudoinnovació, el que gasta més proporcionalment en medicaments
patentats.
En la societat de la informació il·limitada el coneixement és el
repte. En sanitat (i en general a l’administració pública), la bona
administració dels béns públics
exigeix cada dia més una gestió adequada del coneixement. El
sistema de salut ha d’escollir les seves prioritats i les seves opcions.
No ha de ser un comprador
cec i ignorant en el mercat global de la tecnologia, ans al
contrari, un productor de coneixement a escala global.
L’Institut Català de Farmacologia té per objectiu promoure un ús
saludable dels medicaments. Ús saludable equival a funcionament adequat
de cadascuna de
les passes que conformen la cadena del medicament, és a dir
desenvolupament, regulació, comercialització, distribució, prescripció i
ús. Ús saludable també
implica que els medicaments no suposin massa (massa iatrogènia,
massa despesa, percepció social exageradament positiva) ni massa poc
(que els pacients
que els necessiten hi accedeixin, que l’ús de medicaments no
signifiqui un cost d’oportunitat per a altres activitats més
prioritàries per a la salut pública, etc.).
A l’Institut Català de Farmacologia som conscients d’aquests
reptes. Les nostres principals activitats són informació, ensenyament i
formació, formació mèdica
continuada, investigació, suport a les institucions del sistema
públic i cooperació institucional i internacional.
En els darrers anys les persones que treballen a la FICF han fet
un esforç enorme per atendre les necessitats de sempre més les
originades per les retallades en
sanitat i pels reptes plantejats pels nous medicaments d’ús
especialitzat (i d’eficàcia en ocasions dubtosa o molt minsa). Els
agraeixo de tot cor l’esforç realitzat i
la feina feta, esforç i feina basats en l’anàlisi de l’ús dels
medicaments en el nostre sistema sanitari, en l’interès principal del
pacient, i també del sistema de salut i
els seus professionals.
Vull esmentar també el Dr Eduard Diogene, que és el nou cap de Servei de Farmacologia clínica a l’HU Vall d’Hebron, i desitjar-li que en gaudeixi la feina tant com l’he gaudit jo. Finalment, agraeixo al Departament de Salut i a l’ICS el suport que ens donen.
Joan-Ramon Laporte
